amb el cor encongit, però amb vistes

Aquell dia assegut al sofà, mentre pintava núvols, aquella tarda mentre pensava en ella, feia un dibuix pensant que li donaria a ella, un record que ella segur que agrairia, perquè el resultat va ser magnífic, era un dibuix realment bo. Pintava núvols. S’acabava una època, el temps amb na Bignònia. No podia durar més, érem a principis de primavera i encara varem continuar fins a mig estiu.
Havia pres una desició. Era la tarda i per tranquil·litzar-me vaig seure al sofà que donava cara entre Burriac i el turó de Cerdanyola, començava un dibuix de núvols, mentre el sol es ponia, el model canviava del roig, i en uns moments, al gris, i amb ell canviava el dibuix, l’últim raig de llum. Retenia l’instant en un paper i l’eternitzava. Com s’eternitzava el sentiment que sentia per ella. Transcendia.
Aquella tarda em recordava aquesta, que després de cinc anys, al asseure’m i contemplar els núvols, m’ha recordat aquella tarda aquell moment que vaig decidir tancar la rel.lació.
Hi va haver un moment desiciu i transcendent? Jo diria que si, i va ser el dia que em vaig trobar abraçat en un arbre, ple de desesperació, perquè la mare feia uns moments que havia marxat de l'internat i recordava el seu petó de comiat amb llàgrimes als ulls. Ja tornaré un altre dia... deia. Feia uns moments érem a la font picant i ara em trobava sol aferrat al tronc.
Va ser un moment desiciu, clau en la meva existència. No en vaig ser conscient fins al cap de molts anys, més tard, i va ser poc després d’haver signat la venda de l'habitatge, el pis on havíem viscut 14 anys amb ella i els nens. La separació em va recordar aquell sentiment d’abandó, em va fer topar clarament amb aquell sentiment que feia uns dies que em neguitejava. Vaig anar a viure en un apartament molt petit, era més petit, em sentia amb el cor encongit, però amb vistes.