1000 estrelles en la nit i l'alba tot seguit...

divendres, 22 de desembre de 2006

alegria

No se que dir-vos... sento agraïment, ja no sols pels obsequis, sinó pel sentiment que hi ha que t'impulsa a fer-ho. No m'havia aturat mai a pensar-ho, però ho he pogut entendre, que quan algú que no te cap mena de lligam de parentesc, lliurement et mostra els seus sentiments mitjançant un obsequi. Ara faré de profe, m'explico?, que transcendeix a l'objecte... si oi? més enllà...
M'ho heu posat difícil, no perquè em senti obligat, sinó perquè pensant en vosaltres, penso que sent sensibles com sou i a més creatives sou quelcom molt especial ... ves em cuideu i mimeu i em sorprèn!... que vols? i a més de com ho feu.... això és un regal.

Quan penses amb els éssers estimats, i ara ja han crescut! ...els que sents molt propers i penses en ells et dius, que puc oferir-los? I no passar-te de mida ni quedar-te curt, i donar la mesura.

Només puc dir-vos gràcies, i que no quedi cursi; precioses! ...doncs aquest mot era exclusiu per una sola persona, i ara també es vostre.

Però, sempre hi ha un però, a vegades em sento observat, que em mireu amb l'ull esquerra ( la teoria de l'ull esquerra, ...hahaha) i penseu qui es aquest tio.... m'esvera que pugueu veure'm el costat idiota..., la burreria. i ja l'heu vista i no m'heu fet cap moc, és que sou l'òstia... què vols... M'heu arribat i això que feia fred!

L'alegria, això que els éssers tenim, que surt de dins, que ho sents i que se't contagia i t'arriba i quan t'hi sents pròxim creix i suma.

dimecres, 22 de febrer de 2006

la sort festeja amb els pencaires?

La sort festeja amb els pencaries, però a vegades és capriciosa, afirma la Ruscalleda, la cuinera de les estrelles gastronòmiques...

però ha vegades és tant capriciosa i gandula que no veu l'esforç sublim que fem alguns per poder treure el cap i somriure.

Avui m'he acomiadat de'n David, el meu cap durant tres setmanes, no és que la feina fos avorrida, no!, sinó que no era rendible, és clar que no penco per les gràcies.

Ha quedat encantat per la manera de com he treballat, però com que no hi havia resultats he decidit plegar.
Quan vas de free-lance, i a comissió, i les despeses són molt més grans que els guanys, més val, plegar i a " otra cosa mariposa"... oi?

Estic content amb mi mateix, d'haver pres la desició.


Ell em deia, que faràs ara, et quedaràs a casa i deprimir-te? (torracollons ell i sarcàstic, perdonavides)
Li he contestat que no acostumo deprimir-me, perquè no em deixo portar pels pensaments, a la ment tant li fa de quina mena són, que siguin com siguin , ella pensa i prou i jo estic, existeixo, també, per decidir què és el que haig de pensar i el que haig de deixar de pensar.

Content perquè no m'he mostrat ni pessimista ni optimista, sinó realista i pràctic. Potser sóc una mica escèptic, encara que sempre que hi ha un repte hi poso entusiasme, en les coses que faig i aquesta actitud em fa sentir bé amb mi mateix.

Ara a recomençar de nou... a veure si la sort festeja amb mi! i no sigui gaire capriciosa.

dissabte, 28 de gener de 2006

entre els uns i els altres hi ets tu.

La ràbia, és conseqüència d’un xoc, d’una agresió i esdevé un pensament tòxic per la ment, mata el sentiment més sublim, l’amor, inicia una tempesta de ira, i s’acaba com un malviatge, por i sentiment de culpa, que paralitza i ofega el que ets, el que tu ets, com tu ets, i et canvia l’actitud, el caràcter, la persona.

La ràbia comporta revenja. Fa que esdevinguem arrogants, tibats i distants.

Canvia la visió del món, distorsiona, i desconfies, i de l’agressió en fas cultura i sents la necessitat de defensar-te, emmalalteixes, escomets contra els més fràgils, els més dèbils, en el procés et sents mesquí, però també en la revenja, et converteixes en una víctima de l’espiral, ets fràgils i no utilitzes la raó, sinó que les cerques, les raons. No utilitzes la intel.ligència.

L’experiència ja no et serveix de res doncs quan s’adquireix ja és massa tard.

Com ha pogut ser? Que ha desencadenat aquest tresbalç?

Es poden controlar aquests pensaments?

El que és clar, és que no pots aturar la ment, només pots deixar de banda aquets pensaments corrosius. En els moments de conflicte, quan has de donar la talla, només pots mantenir la calma, que és en tu, i no en els teus pensaments. Allò no va amb tu, allò passa. Si pel motiu que sigui, no la mantens i et deixessis portar pel tresbalç, hauràs de tornar a fer tot el procés, per tornar a recuperar-te.

Però entre els uns i els altres també hi ets tu.

dijous, 26 de gener de 2006

amb el cor encongit, però amb vistes

Aquell dia assegut al sofà, mentre pintava núvols, aquella tarda mentre pensava en ella, feia un dibuix pensant que li donaria a ella, un record que ella segur que agrairia, perquè el resultat va ser magnífic, era un dibuix realment bo. Pintava núvols. S’acabava una època, el temps amb na Bignònia. No podia durar més, érem a principis de primavera i encara varem continuar fins a mig estiu.
Havia pres una desició. Era la tarda i per tranquil·litzar-me vaig seure al sofà que donava cara entre Burriac i el turó de Cerdanyola, començava un dibuix de núvols, mentre el sol es ponia, el model canviava del roig, i en uns moments, al gris, i amb ell canviava el dibuix, l’últim raig de llum. Retenia l’instant en un paper i l’eternitzava. Com s’eternitzava el sentiment que sentia per ella. Transcendia.
Aquella tarda em recordava aquesta, que després de cinc anys, al asseure’m i contemplar els núvols, m’ha recordat aquella tarda aquell moment que vaig decidir tancar la rel.lació. Com també l'acabo amb na Maria.
Hi va haver un moment desiciu i transcendent? Jo diria que si, i va ser el dia que em vaig trobar abraçat en un arbre, ple de desesperació, perquè la mare feia uns moments que havia marxat de l'internat i recordava el seu petó de despedida amb llàgrimes als ulls. Ja tornaré un altre dia... deia. Feia uns moments érem a la font picant i ara em trobava sol aferrat al tronc.

Va ser un moment desiciu, clau en la meva existència. No en vaig ser conscient fins al cap de molts anys, més tard, i va ser poc després d’haver signat la venda de la vivenda, el pis on havíem viscut 14 anys amb la Teresa i els nens. La separació em va recordar aquell sentiment d’abandó, em va fer topar clarament amb aquell sentiment que feia uns dies que em neguitejava. Vaig anar a viure en un apartament molt petit, era més petit, em sentia amb el cor encongit, però amb vistes.