"No discuteixis mai amb un imbècil, et portarà al seu terreny i un cop allà et guanyarà per experiència” - Woody Allen.

dissabte, 28 de gener de 2006

entre els uns i els altres hi ets tu.

La ràbia, és conseqüència d’un xoc, d’una agresió i esdevé un pensament tòxic per la ment, mata el sentiment més sublim, l’amor, inicia una tempesta de ira, i s’acaba com un malviatge, por i sentiment de culpa, que paralitza i ofega el que ets, el que tu ets, com tu ets, i et canvia l’actitud, el caràcter, la persona.

La ràbia comporta revenja. Fa que esdevinguem arrogants, tibats i distants.

Canvia la visió del món, distorsiona, i desconfies, i de l’agressió en fas cultura i sents la necessitat de defensar-te, emmalalteixes, escomets contra els més fràgils, els més dèbils, en el procés et sents mesquí, però també en la revenja, et converteixes en una víctima de l’espiral, ets fràgils i no utilitzes la raó, sinó que les cerques, les raons. No utilitzes la intel.ligència.

L’experiència ja no et serveix de res doncs quan s’adquireix ja és massa tard.

Com ha pogut ser? Que ha desencadenat aquest tresbalç?

Es poden controlar aquests pensaments?

El que és clar, és que no pots aturar la ment, només pots deixar de banda aquets pensaments corrosius. En els moments de conflicte, quan has de donar la talla, només pots mantenir la calma, que és en tu, i no en els teus pensaments. Allò no va amb tu, allò passa. Si pel motiu que sigui, no la mantens i et deixessis portar pel tresbalç, hauràs de tornar a fer tot el procés, per tornar a recuperar-te.

Però entre els uns i els altres també hi ets tu.

dijous, 26 de gener de 2006

amb el cor encongit, però amb vistes

Aquell dia assegut al sofà, mentre pintava núvols, aquella tarda mentre pensava en ella, feia un dibuix pensant que li donaria a ella, un record que ella segur que agrairia, perquè el resultat va ser magnífic, era un dibuix realment bo. Pintava núvols. S’acabava una època, el temps amb na Bignònia. No podia durar més, érem a principis de primavera i encara varem continuar fins a mig estiu.
Havia pres una desició. Era la tarda i per tranquil·litzar-me vaig seure al sofà que donava cara entre Burriac i el turó de Cerdanyola, començava un dibuix de núvols, mentre el sol es ponia, el model canviava del roig, i en uns moments, al gris, i amb ell canviava el dibuix, l’últim raig de llum. Retenia l’instant en un paper i l’eternitzava. Com s’eternitzava el sentiment que sentia per ella. Transcendia.
Aquella tarda em recordava aquesta, que després de cinc anys, al asseure’m i contemplar els núvols, m’ha recordat aquella tarda aquell moment que vaig decidir tancar la rel.lació. Com també l'acabo amb na Maria.
Hi va haver un moment desiciu i transcendent? Jo diria que si, i va ser el dia que em vaig trobar abraçat en un arbre, ple de desesperació, perquè la mare feia uns moments que havia marxat de l'internat i recordava el seu petó de despedida amb llàgrimes als ulls. Ja tornaré un altre dia... deia. Feia uns moments érem a la font picant i ara em trobava sol aferrat al tronc.

Va ser un moment desiciu, clau en la meva existència. No en vaig ser conscient fins al cap de molts anys, més tard, i va ser poc després d’haver signat la venda de la vivenda, el pis on havíem viscut 14 anys amb la Teresa i els nens. La separació em va recordar aquell sentiment d’abandó, em va fer topar clarament amb aquell sentiment que feia uns dies que em neguitejava. Vaig anar a viure en un apartament molt petit, era més petit, em sentia amb el cor encongit, però amb vistes.