al capvespre, ventós:
no en sé res del que senten els absents, per coneixement sabem que són àtoms que es transformen, energia, el què pensem que podrien sentir, és més enllà de la física, seria bonic pensar que som un tot, allò que tots som u, divins... però no en sé res de res, ni en les més profundes meditacions visualitzant flames que no em cremen, ser-hi entremig, sentir el so intern, mil campanetes, i el ritme de l’aire que entra i t'oxigena i se’n va, com la mar, el va i ve de l'onatge en un dia ventós o el gust melós del paladar…
