La ràbia, és conseqüència d’un xoc, d’una agresió i esdevé un pensament tòxic per la ment, mata el sentiment més sublim, l’amor, inicia una tempesta de ira, i s’acaba com un malviatge, por i sentiment de culpa, que paralitza i ofega el que ets, el que tu ets, com tu ets, i et canvia l’actitud, el caràcter, la persona.
La ràbia comporta revenja. Fa que esdevinguem arrogants, tibats i distants.
Canvia la visió del món, distorsiona, i desconfies, i de l’agressió en fas cultura i sents la necessitat de defensar-te, emmalalteixes, escomets contra els més fràgils, els més dèbils, en el procés et sents mesquí, però també en la revenja, et converteixes en una víctima de l’espiral, ets fràgils i no utilitzes la raó, sinó que les cerques, les raons. No utilitzes la intel.ligència.
L’experiència ja no et serveix de res doncs quan s’adquireix ja és massa tard.
Com ha pogut ser? Que ha desencadenat aquest tresbalç?
Es poden controlar aquests pensaments?
El que és clar, és que no pots aturar la ment, només pots deixar de banda aquets pensaments corrosius. En els moments de conflicte, quan has de donar la talla, només pots mantenir la calma, que és en tu, i no en els teus pensaments. Allò no va amb tu, allò passa. Si pel motiu que sigui, no la mantens i et deixessis portar pel tresbalç, hauràs de tornar a fer tot el procés, per tornar a recuperar-te.
Però entre els uns i els altres també hi ets tu.
